De vegades hi ha persones que quan te les
trobes, sense saber per què, afegeixen a la salutació un comentari del tipus...
ui, t’has engreixat, o què fas amb un mocador al cap, o Aquests pantalons no et
queden gaire bé, o ui què blanc que estàs... vaja, ja sabeu què vull dir.
El cas és que, aquestes persones no tenen en
compte que potser t’has engreixat perquè estàs fent un tractament amb antidepressius,
o que portes un mocador al cap perquè la quimioteràpia ha fet que perdis
cabells i tens cert complex, o has estat una hora a casa teva pensant si et
poses aquells pantalons més atrevits del compte i al final t’has decidit
pensant que valia la pena, o que no has pogut prendre el sol perquè tens un
familiar moribund a l’hospital i no has pogut anar a la platja, o perquè penses
que estar moreno és de xonis.
Darrerament, a partir de la publicació de
llibres com Gent tòxica de Bernardo
Stamateas o Homes tòxics de Lillian Glass s’ha de moda dir que, aquestes
persones que tenen l’habilitat de fer-te sentir malament amb un comentari —a més
de moltes altres maneres— són persones tòxiques. En realitat són els capullos/capulles de sempre que sovint
tenen més motius per callar, però com que nosaltres som molt més educats i
prudents, doncs no els fem adonar-se de com en són de gilipolles. Bé, o no ho feiem fins ara, perquè si aquestes persones
es prenen la llibertat d’opinar, nosaltres podem contestar, per exemple, amb
un... “ui, mira, avui encara no havia trobat cap persona que fes comentaris
inapropiats i impertinents” o una cosa semblant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada